El paper de la família i el paper dels mestres
Carles Parellada
Com a fills i filles no sempre vam estar
d’acord amb les decisions que prenien els nostres pares, però vam poder
comprovar l'interès que ells hi posaven. Això és el que fem tots els
pares avui en dia, la base és l’amor que hi posem en fer-ho.
Nosaltres (els pares i les mares), tots,
tenim una història escolar i unes expectatives de com haurien de ser els
nostres fills, generades pel que nosaltres vam aprendre; però els temps
han canviat, i a vegades costa encaixar això amb la realitat. Això és
el que fa que família i escola, a vegades, no trobem el punt en comú per seguir endavant.
Estem en una època de moltes incerteses,
de desconcert en general i malestar: Incertesa de futur, dubtes en la
competitivitat dels nostres fills, molts canvis de lleis educatives que
generen més incerteses, portem un segell de fracàs escolar, només cal
veure l'informe PISA... No obstant això, el fracàs escolar depèn d'on es posi la mirada, tot és relatiu. Com més es vol controlar l’aprenentatge, menys aprenen els infants i pitjors resultats s’obtenen.
És necessari, crear acords entre família i escola per a encarar el futur amb unes certes garanties d'èxit i assumir-ne la responsabilitat com a comunitat educativa, per compensar les mancances i les incerteses generades des de la política i els canvis.
Cal no focalitzar les debilitats i els
problemes, sinó encarar-s’hi amb les fortaleses i les solucions. ”La
pedagogia sistèmica és la pedagogia de l’abundància, no la de l'escassetat.”
Els pares i mestres no podem canviar el sistema però sí fer-ho el millor possible en el context donat.
“Tenir fills és un acte de generositat extraordinari”
Tenir fills és un contracte per tota la vida i, a la vegada, és un acte de fe.
També és un acte de fe, portar-los a
l’escola. No sabem com els hi anirà, nosaltres prenem la decisió. Quan
hi hagi dificultats amb els nostres fills, quan ens fan perdre la
paciència o quan els fills entren a l'adolescència i ens poden arribar a
treure de polleguera, ens hem de parar, mirar enrere i recordar el
moment en què van néixer. Recordar que és una persona desitjada i que l’estimem profundament ens ajudarà a afrontar els problemes d’una altra manera.
Des de la neurobiologia es diu que tots
els nens i nenes (s’entén sense problemes) quan neixen, estan dissenyats per ser predestinats a l'èxit, encara que aquest al final no
s'assoleixi. Són l’entorn i les experiències viscudes les que modifiquen
aquest resultat. Els pares som els que els anem posant en
embolics.
Tots els fills i filles estimen tant als pares que estan disposats a canviar la seva programació, per fer-nos feliços. "Els nostres fills i filles ens fan bons pares i mares, perquè fem en ells el que creiem que s’ha de fer“
“Cada gest dels nostres infants és l’antesala d’un talent”
Si volem el millor pels nostres fills i filles hem de respectar el seu talent. A vegades ens despistem i creem unes expectatives que no són les bones i no són les seves, sinó les nostres.
Les empreses avui en dia cerquen gent que sàpiga cooperar, relacionar-se amb els altres i trobar solucions creatives als problemes.
"Cal respectar els ritmes dels infants"
El plaer per l’aprenentatge és innat, només hem de crear les condicions i acompanyar-lo per que succeeixi.
L’aprenentatge ens el dóna el plaer i la
satisfacció d’aconseguir un objectiu. Per exemple: Quan un nen tira un
objecte i no ens hi interposem, ell aconseguirà anar-lo a buscar.
Entre els 3 – 6 anys es desenvolupa una
dinàmica simbòlica (Per exemple: nens de 4 anys que llegeixen i quan
arriben a primària i deixen de tenir interès per la lectura).
Hem d’acompanyar la criatura en el procés de l’aprenentatge, cadascú tindrà una evolució diferent,
perquè tenen un context diferent. La diferència serà el que els
distingirà de la resta i el què els farà únics, i serà el què els donarà
feina.
“Hem de respectar el procés de cada
criatura, aprendrà les coses quan ho necessiti”. Si hem avançat la
necessitat o som molt insistents, la criatura no entendrà res.
Entre els 12 – 14 anys, s’arriba al
pensament abstracte, hi ha el desenvolupament cognitiu. La base del
pensament abstracte la treballem per exemple, quan fem el joc del cu-cut
amb una criatura i li amaguem un nino sota el llençol, quan no el veu,
ell mateix es crea la imatge d’aquest nino.
El moviment en l’aprenentatge, neix d’un interès i d’un acompanyament, no d’una resposta donada.
La família i l'escola: “Ho estem fent molt bé, perquè sempre ho fem el millor que podem”
Si els fills no poden suportar cap frustració, és perquè no els creiem capaços de fer-ho i els inutilitzem.
S’han d’acostumar als canvis i conviure amb la realitat que els ha tocat: “Aquest és el pare/mare que t’ha tocat” i “Aquest és el mestre/mestra que t’ha tocat”.
Cal arribar a acords entre l’escola i la família, però hi ha unes idees bàsiques que són inamovibles:
La família i l'escola han de tenir el mateix objectiu i la mateixa intenció, encara que sigui vist des de punts diferents.
Per part de l’escola s’ha de tenir en compte que:
- Tots els pares i mares ho fan el millor que saben.
- Els pares i mares sempre són els primers.
- Els mestres, han de donar les gràcies als pares i mares.
- El primer que ha de donar l’escola és: “Moltes gràcies per portar els vostres fills/es a la nostra escola”. Sinó hi ha pares i mares no hi ha infants.
Per part de la família s’ha de tenir en compte que:
- Els mestres ho fan el millor que saben amb els nostres fills.
- Els mestres no poden fer-ho sols.
- Els mestres són els que han de donar el primer pas (ells tenen la experiència, la formació i cobren per fer-ho)
Aquests punts no són negociables sota cap concepte, per cap de les dues parts.
D'altra banda:
- Cal crear espais on pares i mestres puguin conversar: Reunions de classe, festes conjuntes, entrevistes/tutories.
- Cal fer un treball emocional (connectar amb les necessitats)
- Els adults són els filtres emocionals de les criatures. Hem de parlar sobre el que ens neguiteja, i netejar el nostre filtre emocional.
Fent esment del llibre “Els 4 acords” dels Toltecas, cal que ens apliquem aquests quatre principis:
- Res és personal. (Per exemple, quan els pares o mares s’enfaden, no és contra el mestre)
- Sigues impecable amb les paraules. (Hem d’utilitzar un llenguatge clar, parlar de coses clares i concretes)
- No facis suposicions.
- Dóna sempre el màxim de tu mateix.
I tenir molt en compte que les decisions importants de la vida les prenem amb el cor: "El cor pren les decisions i el cap busca les estratègies"
"El més important que porta un mestre a l’aula és l’alegria de viure"
Un fill necessita:
- Confiança - Hem de confiar en tot, confiar en els fills, en la parella, en els mestres, ...en tot.
- Reconeixement - S’ha de respectar, escoltar.
- Presència - Ha de sentir la presència o la certesa de que s’està pensant en ell, ja sigui presència in situ o presència diferida.
- Gratitud - Hem de ser agraïts amb els fills, cada vegada que ens en fan alguna de grossa, ens ajuden a aprendre alguna cosa. “Tant sols un cor agraït pot aprendre “
- Alegria - Hem de crear un context d’alegria a casa nostra i també a l’escola.
I finalment, hem d'assumir que no tenim
les competències per resoldre problemes d’un futur que no coneixem. No
cal doncs que ens angoixem ara, gaudim! No els podem donar les eines
que els nostres fills necessitaran en un futur, per tant, no cal
patir-hi. La bona feina feta des de casa i des de l'escola ja els donarà
les habilitats que necessitaran.
